dissabte, 13 de desembre del 2008

La Sarga


Isabel Tomo i Salvoret Carbó



Encara recorde aquell olor a mèdula i mimbre remullat un olor que per mols anys que passen no podrà borrar-se de la memòria.
Memòria vull donar a tots aquells que han fet d'un treball una identitat al meu poble, Montaverner, han segut mols anys els que la gent del meu poble s'han guanyat la vida als taller de mimbre per fer "caixes", (com sempre deia el meu iaio i mon pare) que en realitat eren un tipus de cabàs per cobrir les garrafes de vidre en el que la gent anava a per vi a la cooperativa, aigua a la font o fins i tot adobar olives en les jarres de vidre que també ferraven.
El record que tinc al vorer aquestes fotos es un record de enyorança i estima per un home que en va ensenyar a ser persona, fer el bé pels meus i pel meu poble.
La persona de la que parle es mauelo Salvoret, com el coneixien tots.
Recorde els estius en vacances alçar-me de matí i anar a vore com entrellaçava el mimbre, en les mans cuasi deformades d'aquell dur treball i a l'hora tan bonic.
Una vegada allí com sempre volia ajudar, i sempre en deia - agarra i amuntona vaixes, que era anar posant una cistella dins d'un altres fins fer com un tub fins a 10 cistelles per desprès carregar les al camió.
Una vegada amuntonades ens quedàvem sentats damunt d'elles, dic ens quedàvem per que de vegades venia algún Cosí dels 9 que tinc, i cadascú dels xics que som teníem un malnom cariños de mauela Isabel, Negrellos (que era jo), Ferrabraç, Fumaxú, Cagó, Molineret, i altres.
Bé el tema es que una vegada allí sentats una de les coses que mes ens agradava era que ens contara coses de la guerra civil, ja que ell va ser uns del milers de Republicans que a la pos-guerra varen patir tota la humiliació i barbaritats que es feien en aquell temps, fins i tot la pressó al antic palau d'Albaida.
Aquestes paraules ens deixàvem bocabadats no mes veient que desprès del que van patir encara ho contava com si d'un conte es tractara, nosaltres no podíem imaginar-nos realment ni érem conscients del que va passar, però aquelles histories en feien disfrutar d'una estona amenisada.
Ja aniré contant alguna de les historietes que ens contava.
Espere que encara que siga amb aquestes paraules tan senzilles, haja fet recordar aquest treball tan nostre com es la sarga.

2 comentaris:

Colata ha dit...

Xe, Salva:

Quants records m'has dut al cap!
Com que a ma casa també hem fet sarga tots, no pots imaginar-te quina cabassada de sensacions...
I encara tinc un treball etnogràfic inèdit sobre el procés i lèxic de com es feia una caixa. Amb fotos i tot. De moment només em va servir per aportar lèxic al també inèdit Diccionari de la Vall d'Albaida que féiem una colla de desficiosos de la comarca.
Tornant a casa: ma mare feia el cul i la plantava. Mon pare la pujava a tall d'anses. I la meua especialitat en la cadena familiar era la de rotllar anses. Quasi mai féiem tapes, però en cas d'haver-ne de fer-ne també era ma mare l'experta.
Per cert, nosaltres a casa sempre hem dit vimen i no el castellanisme posterior "mimbre".
Ja xarrem, xic.
Una abraçada.

Lluís M. Segrelles

Blanc Fosc ha dit...

Gràcies Lluís, veges si tens alguna foto d'algú de vosaltres fent caixes i me l'envies per posar-la.

Salut

Salva C.